domingo, 27 de septiembre de 2009

Més erotisme...

Hi ha una cosa que batejaria així com la "triologia de l'erotisme literari-cinematogràfic per exel.lència", i que és la unió de tres factors que tenen el seu punt d'unió en la base que suposa la novel.la Les enfants terribles (1929), de l'escriptor francès Jean Cocteau. Les arestes del triangle equilàter són: 1) L'adaptació cinematogràfica de la novel.la de Cocteau, basada en el guió que el mateix es va encarregar de preparar per al cinema, Les enfants terribles (1950).


2) Després seguiria el film Bande-à-part (1964), de Jean-Luc Godard, de la qual he parlat en aquest mateix blog fa uns dies ( http://enanodelaspuertas.blogspot.com/2009/09/lestetica-dactuar-en-temps-morts.html ). Cal afegir una data que no vaig esmentar en l'anterior article, i és que la peli de Godard és una adaptació de la novel.la Fool's Gold, de Dolores Hitchens.


3) Acabaríem amb Soñadores (2003), de Bernardo Bertolucci, peli que és sovint comparada amb l'anterior de Godard, també esmentada en l'enllaç citat anteriorment.


El que tenen en comú aquestes tres obres són el trio -sí, sí, un trio, un menage à trois-. En Cocteau, a Elisabet i Pau, germans, s'hi interposa Gerard, que festeja Elisabet; al film de Godard, Odile és la noia que neda entre dos riveres que són dos companys de classe; i finalment, en la peli de Bertolucci, tornem a trobar dos germans, Isabelle i Theo, que conviden -via directa! Anteriorment només s'havia tractat el trio com un fet accidental- a Mathew, un estudiant nord-americà, a passar uns dies al burgès pis de París...


Res més, que tinguin una grata vetllada de cinema ben aviat!

jueves, 24 de septiembre de 2009

Dream

"nada de obras, nada de lengua, nada de palabras, ni de espíritu, nada"

Antonin Artaud, L'Omblic des limbes



Somnia un gran incendi de mentida. La paraula per dir
foc
és mentida.
Esquiva el foc mentre pronuncia un manifest.

I si prova de no moure's? L'atraparà
la flama?

El foc com una pantalla
on veu el color però no palpa l'essència.

Millor així, pensa,
perquè els titelles sense director aprecien els seus fils.
El foc que quedà lluny de la caixa...

Dreamer

Mou el ratolí i s'il.lumina la pantalla.
Hi apareix: "l'amor és la realitat exacta
on conflueixen tots els mals."
Tanca l'ordinador
i se'n va al llit.

martes, 22 de septiembre de 2009

Staralfur


Què li feia pensar en l'insomni com una capa que cobria tota la humanitat,

casa seva, la dels veïns, tot el barri, tota la ciutat... fins que es perdia de vista.

Sortint al terrat, no ho veia;

in-somni

(dins del somni)

on nedava. Sota l'aigua

no arribaven els sorolls dels motors, els crits ni els rajos X.


Des de l'exterior, un mantell de caps cots avançaven,

anaven cap a la feina, amb vestits, maletes i mòbils.

No se sentien els crits.


Dins del seu cap tot eren sorolls, xiulets estridents.

Si miràvem els prestatges tocant els

llibres,

un a un, o per rengleres, podíem veure un grill. La materialització del so.

Un grill obert per la meitat,

encara viu, palpitant, i grillant insistentment.

La ferida

que dóna testimoni de l'esdeveniment:

passat, present i futur concentrats en un còctel

instantani.

Se'l va empassar i va desaparèixer camí de l'estómac.

S'evaporà o desapareixé.

(No ho sap)

El grill no és visible des de les profunditats marines

sense nom

ni ubicació clara

on neda.

Però la multitud no és oblidada, es mou més amunt de la superfície.

lunes, 21 de septiembre de 2009

IV

Cau. Busca el D.N.I. pel terra. Una fiblada a l'interior. Veu la seva fotografia al revers de la seva cartera. Busca el D.N.I. entre la moqueta de vasos de plàstic i burilles de cigar amb determinació. El cap li dóna voltes dins la sala de la discoteca, que es va buidant progressivament, la parella que no parava de petonejar-se es dirigeix cap a la sortida. Busca el Gus. Se n'ha anat. Potser ha anat cap al guarda-roba. Si corre l'atraparà. Però si no va de pressa, si es queda aquí, si es queda quieta, si s'estanca, ell... L'esperaria, ell? Creu que ha begut molt. Els dos han begut molt. Sent sorolls dins del seu cap. La plataforma negra enganxosa plena de burilles i plàstic, la carretera per on anaven amb la moto aquesta tarda... El Gus intentava anar-se girant de tant en tant per veure-la mentre parlava, i ella estava pendent dels peus, de no treure'ls massa cap a fora, perquè el Gus duia una guitarra a davant a la moto, venien d'un assaig, i ella volia sentir-se segura, sí, això, col.locava els peus bé i s'agafava fort perquè volia senir-se segura, la llibertat que volia atrapar sempre, sinó queia en un precipici de cacofonia fisiològica on no sentia les extremitats, el contacte amb el seu cos de jaqueta de cuir negra. Trobarà el D.N.I. entre la misèria de les cinc de la matinada i aniràn cap a casa, o ell se n'anirà cap a casa i passaràn moltes hores entre rutines vàries i el Gus després passarà a buscar-la alguna nit per anar a fer una volta. Però si no troba el D.N.I. i perd el seu rastre... El Gus. No veu el Gus a la cua del guarda-roba.

viernes, 18 de septiembre de 2009

III

I el gos? Ningú s'ha parat a pensar en el gos. El gos amb les seves potetetes saludant-li les cames, les seves orelles, la llengua, boges. Els seus ulls la miren penetrantment i recorda l'amor que sentia estant a prop d'ell. Prova de cridar-lo per dintre, Gus, però no li respòn res. El seu cos s'ha limitat a desenvolupar les funcions digestives i de repòs, moviment, repòs, moviment, repòs. És millor així, pensa, així no la molesten pedres en la profunditat. Li van dir que les profunditats seguirien sent càpsules. Ara ja no la molesten. Rocamadour i la seva mirada negra, com els espais entre estrella i estrella, un negre calmant, chill out, més lliure que els espais en blanc, concentrat, pur, negre. Sosté un os de goma a l'alçada del seu cap. Madour salta i a la segona l'agafa triomfalment, i se l'emporta cap al sofà. El seu territori. Seu al sofà, i rellisca amb la vora, derrapa, ella riu, Rocamadour la mira amb el cap mig inclinat. De sobte, amb cosa de dos o tres segons, aixeca les orelles, s'aixeca del sofà i va corrents travessant tot el passadís fins a l'altra punta del pis. El crida. Madour! Va pensar que era millor dir-li Madour si volia escurçar-li el nom, perquè Roca tenia connotacions massa dures per un ésser tan àgil i circense. Madour! Però ha sentit que un dels seus companys de pis feia alguna cosa a la cuina o al lavabo, estàn movent mobles. Madour!

Comença a veure llums oberts a les finestres del cel obert.

II

La noia del gos està sent succionada per una taca informe de color grana, enmig d'un bar mig buit un matí de cada dia. Si intentem mirar-la des de fora, sembla que està fent un cafè. Amb una mà es frega els ulls per veure-hi clar. Amb l'altra, regira diaris compulsivament buscant notícies. Li han dit que les profunditats sempre seràn capsules. Però també ha rebut les instruccions per escriure un article. I no pot sortir de la taca grana, cada vegada més gran, expandint-se entre les taules de fusta fosca rodones del bar.

jueves, 17 de septiembre de 2009

Direcció

I altra vegada, la obsessió per la noia que surt a passejar el gos, vestida pulcrament, pentinada també pulcra i despreocupadament en un anar per casa amb la tranquil.litat de tenir poques coses a fer però la corretja del gos (les regnes de la vida), cap carta a la bústia, el cafè sortint per la cafetera, el primer cigar després del primer cafè. Sense preocupacions. Només passejar el gos. Única direcció: el pipi-can. Qui va dir que no tenim direcció. La noia passa de llarg i jo me la miro un instant abans de seguir endavant. Vaig cap al bus, o cap a casa o estic buscant quelcom que se m'esborra ràpidament de la ment mentre veig la noia del gos, la vella encorbada, dos nois xerrant, imatges fugaces. I jo. M'he oblidat de cap on anava.

martes, 15 de septiembre de 2009

Bande à part: L'estètica d'actuar en temps MORTS


Bande à part (1964), del francès Jean-Luc Godard, narra la relació entre dos homes i una noia jove, que accedeix a facilitar-los l'entrada a la seva pròpia casa, una Villa a les afores de París, per a cometre un robatori. El film ha estat recuperat per Bernardo Bertolucci a una pel.lícula molt posterior, Soñadores (2003), que se situa en el context del revolucionari 1968 francès.

A Bande à part, les relacions entre els personatges es van perfilant amb alguna intervenció del narrador-veu en off. A la famosa escena del ball enmig d'un bar, el narrador ens revel.la els sentiments de cadascun dels personateges: Franz, que no s'atreveix a mirar la noia, pensa en els romàntics petons d'Odile; Odile, que "pensa més en els esdeveniments que en els homes" -dit pel narrador en una altra escena-, pensa en si els dos homes s'hauràn fixat en com se li mouen els pits sota el jersei; i Arthur no pensa en cap d'ells dos, sinó en si serà el somni que esdevingui realitat o la realitat somni. Les intencions dels personatges rauen sota la pell al llarg de la peli i, al final, es descobreixen. Malgrat que sembla ser que aquestes són més clares per part dels dos primers que per Arthur, tot gira entorn al somni de realitat o la realitat de somni d'aquest últim d'efectuar un robatori a la rica Villa d'Odile. Però, com a oníric, té un despertar, un final. Les intencions només podràn sobreviure fora d'aquesta realitat trepidant dels tres personatges.

A l'escena final, Franz i Odile estàn als seients davanters d'un descapotable -ell conduïnt el cotxe, és clar, no podia ser que ho fés la nena innocent, ancorada als anys cinquanta-. Odile li diu a Franz que l'amor és una merda i que li fa mal, i Franz li respòn que què es pensa, que a ell també li fa mal. Però li ho diu amb la fredor que l'acompanya tota la pel.lícula, i que ha fet possible desencadenar el robatori de la rica Villa on vivia Odile. És aquesta fredor a la qual em volia referir per parlar del poder de l'acció. Franz li diu a Odile si no s'hi ha parat mai a pensar, que la gent no s'uneix, que perquè la gent no s'uneix per fer coses. Aquest és el sentit estètic de la relació dels personatges durant el film: estar units per fer el robatori. El robatori és el de menys; a Odile no li acaba de fer el pes, té por, i a Franz tampoc, massa pendent dels temors i sentiments d'Odile. És Arthur el motor de tot plegat, i per això mateix serà aquest últim el que es mantindrà al marge des d'un principi. Tot i les aparences. Tot i la relació sentimental entre Arthur i Odile.

És una pel.lícula en la qual les relacions de veritat estàn submergides. Tot és unió en la fredor i l'aparença de realitat. Com quan al principi, Franz i Arthur representen al mig del carrer -teatre dins del film- una escena de novel.la negra. El temor d'Odile i el seu arrugar el front en una deixadesa d'ingenuïtat també és bastant teatral. Això em fa pensar en la teatralitat dels tres personatges, també dos nois i una noia, de Soñadores. En ella les jerarquies entre els personatges canvien. Sembla ser una versió moderna del menàge a trois que només s'insinua a Bande à part. A Soñadores l'ingenu, enlloc de ser una noieta, és un dels dos nois, que arriba també com a Bande à part a una relació ja establerta entre els altres dos personatges, i la noia, Isabelle, paradoxalment adopta el paper motor.

El que tenen en comú els dos films és el reflex d'una classe mitja-alta que, per dir-ho clar, s'avorreix, i busca algun tipus d'emoció forta que els mantingui fora de la societat. D'aquí el títol de la primera: "Bande-à-part", "a part" de la societat. I aquí és on rau la clau del missatge de Franz al final de la pel.lícula de Godard: "per què la gent no s'uneix per fer coses?". És tan senzill com això.

1412

Quina és la substància dels records, que ens fiblen d'aquesta manera?

lunes, 14 de septiembre de 2009

F=Finestral

imatge cedida per Google: nebulosa interestelar intitulada "gran ojo de dios"



Poca gent s'atreveix a parlar del facebook als blogs... i això deu ser perquè és un tema espinós; tots en fan ús i sempre és difícil criticar-se el melic. Jo, usuaria del facebook, faig una crida a tots els usuaris a la reflexió. Profunda. Amén.

Què ens està passant? Que el món és una pantalla amb moltes entrades de facebook? Amb infinites subpantalles (subpantalla tele, subpantalla mòbil, subpantalla google) que neden en l'oceà de la miscel.lània? La miscel.lània pot tenir gust de gelat, però cap subpantalla podrà substituir el cel obert amb una finestra entreoberta, o la gent que passa sota el balcó, o els blogs -finestres entreobertes de la xarxa-. Què està passant, que busquem només finestres obertes de bat a bat?

La del cel obert és l'erotisme del voyeur; l'altra, la pornografia de la societat occidental contemporània. Però, com sempre que fem comparacions, els elements de la comparació entren en una espècie de còctel. Bé. El voyeur del cel obert se la pela mentre mira la veïna. Volem ser com ell?

Contacte

Exposa la part carnosa de la cara
com les vísceres d'una vedella a l'escorxador
la percepció
al món
per sobrevolar a l'antimatèria
dels orígens:

l'amor
d'una Vedette abans de sortir a escena
amb el cul ple de diners i empremptes dactilars

la identitat
d'una papallona buscant-ne una altra

Calla
i no pensis
el cabell tenyit de ros, les ungles enlacades
entrega't
empassan-te la pedra profundament
abans de fer front a l'aire
que remouen les papallones

domingo, 13 de septiembre de 2009

Mapplethorpe II


Robert Mapplethorpe




Patti Smith i Robert Mapplethorpe, 1969 aprox.











Més fotografies sobre Mapplethorpe. A dalt, fragments de la seva vida: ell; ell i Patti Smith, la que va ser la seva parella i model durant els primers anys d'experimentació amb les Polaroids. A baix, fragments d'eròtico-realitat.

sábado, 12 de septiembre de 2009

Mapplethorpe, el cos de la nuesa

Removent entre els arxius de la memòria, l'altre dia vaig tornar a l'assaig de Roland Barthes La chambre claire (La cámara lúcida, 1989). D'aquest assaig, a part de destacar el concepte de punctum ["El punctum de una foto es ese azar que en ella me despunta (pero que también me lastima, me punza)."], voldria aturar-me en la reflexió sobre la fotografia pornográfica, i en la distinció que fa l'autor entre porno/eròtica.
La fotografia eròtica, per Barthes és l'art de la fotografía del nu. Així, l'eròtica es distingeix de la pornogràfica perquè no mostra el sexe, de manera que aquest no és el tema de la foto ni pretén ser-ho suggerint-lo.

La foto erótica, por el contrario (ésta es su condición propia), no hace del sexo un objeto central; puede perfectamente no mosrarlo; arrastra al espectador fuera de su marco, y es así como animo la foto y ella me anima a mí. El punctum es entonces una especie de sutil más-allá-del-campo, como si la imagen lanzase el deseo más allá de lo que ella misma muestra: no tan sólo hacia "el resto" de la desnudez, ni hacia el fantasma de una práctica, sino hacia la excelencia absoluta de un ser, alma y cuerpo mezclados.


BARTHES, La cámara lúcida, Paidós, 1989. p. 74

Amb tan sols una part del cos es pot transmetre erotisme, cosa que no sol passar amb les fotografies de la Playboy, que busquen el missatge directe, la sensació més visceral, la pornografia. L'eròtica, en canvi, suggereix. La imatge eròtica es dirigeix a la vegada a la ment i a la sensibilitat. La fotografia que duu per títol Muchacho del brazo extendido de Robert Mapplethorpe que Barthes tria per il.lustrar el concepte, té moltes interpretacions. La boca entreoberta del jove mirada separadament de la resta del seu tros de cos que es veu en la foto, parla de diversió, espontaneïtat; mentre que si ens dirigim a la mà entreoberta, passivitat, calma, entrega, són el que ens diu.
Quina és la veritat sobre la fotografia de Mappelthorpe? Aquesta és la pregunta que la separa de qualsevol foto pornogràfica (el porno ens parla clar, sense ambigüitats). I, segurament, el mateix plantejament separa qualsevol pràctica fotogràfica de l'art pròpiament dit.