Un mur decorat pot ser la solució al martiri de les preguntes sense resposta. En aquest mur, situat a una placeta del barri de Gracia de Barcelona, hi penja un cartell que posa "Descalzo", en homenatge a l'estat en què van quedar els que van oferir les seves sabates al mur, com el mur dels laments per no trobar bones sabates i tenir-ne tres o quatre parells inutilitzats des de fa anys. Segueixo al sofà. Per la carretera de la meva ment passen ara sabates desparellades, camino descalça per l'asfalt i em cremo perquè no sóc Sòcrates ni Catwoman. Intento elevar-me, en la fase del son que sembla que caic però no caic i m'espanto, faig un bot. He aconseguit elevar-me una mica, ja no es nota l'esfalt i passa una mica d'aire per la planta dels peus.
Algú ha advertit mai a l'estiu un augment de les preguntes sense resposta? Un augment de les porcions que formen aquest pastís informal que és la terra? Perquè a l'estiu un se'n va, i torna. Se'n van els turistes, se'n van els amics, els amors, se'n va el sol rere els núvols i de sobte ens preguntem quin és el sentit d'estar tan eufòrics, si al cap i a la fi acabarem per anar-nos-en. Potser el cel ennuvolat és l'inici de la marxa cap a un altre destí.
Ens sembla que anem cap a algun lloc, aquesta estació de metro em deixarà a Fontana i després a casa meva; però la casa es va desmoronant poc a poc a preguntes, s'esborren les parets i es dibuixen murs que posen fi al trajecte. Com a la portada de Molloy, de Beckett, on apareix un camí que acaba en un mur a totxanes, com de casa antiga, com el que apareix a "The Wall", de Pink Floyd. Un mur underground, clàssic i sense artificis, de clar missatge: aturar-se. No passar. O saltar.
S'aixecaran les preguntes i podrem saltar més enllà? Alguns turistes tornen a casa sense preguntes, però molts, la majoria mereixen ser anomenats viatgers enlloc de turistes per això, tornen o es queden amb interrogants. Interrogants que obren maletes a l'habitació on resten per un temps -sempre per un temps- abans de topar amb el mur o saltar-lo.
L'augment del nombre de viatgers -que no de turistes-, entre els quals podem incloure els immigrants, converteix la terra en un lloc de fragments de camins plens de murs.
La humanidad, aunque suene straussiano, está compuesta de géneros, y el de los taxistas es uno. Un paseo en taxi es caro, pero a veces, sólo quizás una vez por estación (en invierno, por ejemplo, que hace mucho frío y es engorroso tener que esperar el bus nit, que pasa cada veinte minutos) háganlo, cójanse un taxi y disfruten del trayecto. Puede que el taxista sea tímido, pero si usted está abierto y gusta de una buena conversación, no dude de que la tendrá. Un paseo en taxi es una charla garantizada, una terapia conductivista efectiva. Uno se sienta, dice donde quiere ir, y después de hablar del tiempo que hace y de lo rápido que pasa el tiempo, surgen cuestiones de capital trascendencia en la vida de una persona. Por ejemplo, una vez cogí un taxi de noche, era un día que mi ánimo no es que estuviera especialmente receptivo ni mucho menos alegre, pero el taxista me cayó bien enseguida. Porque después de comentar el volumen poco corriente del taxi (era uno de estos grandes que yo pensé que iba a salirme más caro, pero no), el monólogo desencadenó en conversación, sobre los quehaceres de la juventud, sus salidas de noche cuando él tenía veinte años e iba con unos amigos a un bar donde tocaba un guitarrista que tocaba a lo Bob Dylan. El taxista pertenece a un grupo poblacional desplazado, muchas veces formado por ex-empleados insatisfechos con el jefe o la plantilla, que, en última instancia, se disponen a ponerse delante del volante solos, con muchas horas vacías y silenciosas de extenso asfalto. Tiene algo de western. Horas que se llenan con pasados. El pasado de mi taxista me llenó la noche, y el tiempo, que pasa tan deprisa, se convirtió en oro. ¿Iba yo a cumplir dentro de poco cuarenta años y a sentarme delante de un volante?
