Fragments

Algú ha advertit mai a l'estiu un augment de les preguntes sense resposta? Un augment de les porcions que formen aquest pastís informal que és la terra? Perquè a l'estiu un se'n va, i torna. Se'n van els turistes, se'n van els amics, els amors, se'n va el sol rere els núvols i de sobte ens preguntem quin és el sentit d'estar tan eufòrics, si al cap i a la fi acabarem per anar-nos-en. Potser el cel ennuvolat és l'inici de la marxa cap a un altre destí.

Ens sembla que anem cap a algun lloc, aquesta estació de metro em deixarà a Fontana i després a casa meva; però la casa es va desmoronant poc a poc a preguntes, s'esborren les parets i es dibuixen murs que posen fi al trajecte. Com a la portada de Molloy, de Beckett, on apareix un camí que acaba en un mur a totxanes, com de casa antiga, com el que apareix a "The Wall", de Pink Floyd. Un mur underground, clàssic i sense artificis, de clar missatge: aturar-se. No passar. O saltar.

S'aixecaran les preguntes i podrem saltar més enllà? Alguns turistes tornen a casa sense preguntes, però molts, la majoria mereixen ser anomenats viatgers enlloc de turistes per això, tornen o es queden amb interrogants. Interrogants que obren maletes a l'habitació on resten per un temps -sempre per un temps- abans de topar amb el mur o saltar-lo.

L'augment del nombre de viatgers -que no de turistes-, entre els quals podem incloure els immigrants, converteix la terra en un lloc de fragments de camins plens de murs.