Escoltant a Mazoni l'altre dia em vaig adonar de com s'assemblen a The Doors en algunes cançons. La veu de Jaume Pla, el cantant del grup de l'Empordà, té la mateixa amplitud de registres que tenia Jim Morrison. Tornen The Doors a Catalunya? Seria potser d'exagerar, sobretot perquè en principi Mazoni no presenta símptomes d'estrella del rock, i afirmo això sense intenció de desmoralitzar-los, a ells i a tots els que formen el panorama de l'indie rock català actual: Le Petit Ramon, Roger Mas, Mishima, Quimi Portet... Amb un o altre nivell sensacionalista ens arriben a compta-gotes. Tot em fa pensar que no serveix de res preguntar-se què ha de tenir una estrella del rock, sinó què ha de tenir un públic receptor d'estrelles del rock. Perquè el que fa l'heroi no és l'espasa, sinó la llegenda. Aleshores Mazoni seria una mini llegenda d'aquestes que corren avui en dia, com un link cibernètic o un article breu a un Mondo Sonoro. Les seves lletres, menys èpiques que les del drogoadicte Morrison, d'una fresca ironia, ens provoquen a vegades el riure. Lluny del tragicisme èpic i abstracte de les estrelles del rock, el rock Mazoni d'anar per casa diu les veritats sobre el nostre concret món de carn i ossos:
Periodistes que busquen l'escletxa on la vida es torna grotesca /construint la llei a base d'excepcions amb la convicció d'una secta /La veritat ha emigrat, i ja només ens queda la por, per dir-ho suau /Apocalipsi now (...) Preocupats en fomentar la lectura i no pas perquè tothom llegeixi el mateix / autoajuda i tonteries ocultistes, cervell de mosquit, memòria de peix /Multi-sales a cada cantonada programant el nou rècord de taquilla
Ens obriran noves portes o els obrirem les portes. Com sempre, haurem d'esperar; el temps ho dirà.
1 comentario:
L'he escoltat un parell de cops en directe a Mazoni, i crec que no té res a veure amb la veu d'en Jim, i no massa amb el Doors. Va fer una versió de "Like a Rolling Stone" d'en Dylan. Potser té un punt ronc i fosc, la veu d'en Jaume. De fet va començar en una banda indie que es deia Holland Park i cantava en anglès. I Déu ens guardi d'una onada com va ser la de fa vint anys. Perquè després la patacada va ser fortísima i molta gent va quedar desencertada. Prefereixo mil vegades el que s'està fent ara, que es va a poc a poc i amb un nivell de qualitat més que acceptable. Per cert, no sé si t'has adonat, però el disc que té a les mans en Jaume és el "Trans Europe Express" dels Kraftwerk. Salutacions!
Publicar un comentario