lunes, 8 de septiembre de 2008

Montecarlo, un milló de dòlars?









El personatge de Travis, a la pel.lícula
de Wim Wenders Paris, Texas





Un alè succionador fa que semblin petits engranatg
es martellejants els repiquetejos de les orenetes. Vint d'abril. Quatre ocells a la vista dónen al cel una composició poc ortodoxa. Tanmateix, el cosmos manté l'ordre establert. Al carrer, la gent en la seva processó de diumenge. Es veuen nens netíssims deixant-se anar de la mà dels seus pares; nens netíssims emmarcant l'ordre aparent de les coses.
Vint d'abril. Arribo a casa i el primer que faig és, estúpidament, mirar el calendari
. No sé perquè últimament tot em sembla tant absurd. Davant meu, un panorama de terrats buits plens de pols. A dalt, un cel ennuvolat. Qualificaria el paisatge de depriment si no fós perquè ja alguns poetes (no sé si aquesta és la denominació exacta, "poetes", escriptors romàntics, fins i tot místics? Potser) s'han encarregat de subvertir-lo, de poetitzar-lo. M'he estirat al llit amb una carta a les mans. L'obro. Llegeixo. Les faccions del meu rostre es van adaptant paulatinament al sobresalt que em produeix la primera frase: "Senyor Wats, li comuniquem que s'ha produit un cas de tuberculosi pulmonar al sector de finances de l'empresa Tinnex SA". Em va el cor a mil, miro al sostre, segueixo llegint.
Abans de sobreposar-me, truco a la Maite. De res serveix. Penjo el telèfon amb palpitacions, els dits de
les mans em tremolen, em costa respirar. No ens alarmem, Devendra.
Baixo amb ascensor, surto al carrer, a l'ambient mort d'un diumenge ennuvolat, la continuitat de vapor gris recorrent el cel desaparegut. La carretera s'extén permetent a les edificacions organitzar-se al seu voltan
t. No passen cotxes. Passejant, una brisa aixeca inesperadament un cartell on posa "The Doors Spring Festival 1992". El trepitjo sense voler.
Cansat de les opinions dels coneguts. Pel que serveixen els amics, ja veus, Maite, ni jo en sóc un exemple. Que sóc un truant? Immediatament després ue tu i George buidéssiu el contingut dels vostres cors esclatant en rialles burletes (encara veig la teva cara suada i vermella amb els ulls brillants de cervesa, negres, palpitants, sincerant-vos, ja se sap, la confiança fa fàstic) vaig buscar al diccionari el significat de la paraula. "To play truant: fer campana, deixar d'assistir a una data o lloc contra el costum". Això sóc jo, un emigrant desertor.
Em paro un moment. Una imatge digne de contemplació s'ha fromat davant meu. Damunt la Harley Davidson d'un negre relluent de davant del Casino hi ha un pardal que es mira al retrovisor. Bucòlica escena primaveral. El seu bec senyala els llums de neó intermitents (C-A-S-I-N-O), convidant-me a entrar. Diumenge. Res millor a fer amb tot tant tancat, com a mínim provaré una mica de sort, total, tot augura un futur turbulent marcat per les incerteses.
Només vaig entrar-hi una vegada anteriorment, el dia que la cangur ens hi va dur a mi i a Michael, aleshores deviem tenir vuit anys o nou, dos menys jo que Michael. Roselin havia preparat l'esdeveniment prèviament tot narrant-nos les meravelles dels casinos. El Casino, deia, és la roda dels homes, no de la fortuna. Els vertaders homes es troben en ell, artistes del joc, grans oportunistes. Això deia. Però recordo bastant aquest últim apunt: "S'ha de saber jugar". La grandesa, la veritat, tot era fals comparat amb el joc, la realitat on les normes del carrer desapareixen unint els ludòpates en una competència deslleial.
Entro. L'entrada dona pas a una sala de sostre alt amb una gran làmpada de vidre estil Lluís XIV. Porto prop de dues hores jugant amb un trio d'homes de la tercera edat quan veig passar una dona, o més ben dit, un abric de pells, o un bisó amb forma de cos de dona gran. El maquillatge que s'amaga rere les ulleres enormes de pasta no revel.la la seva veritable edat. La figura acaba en un cap escarolat ros que juraria es tracta d'una perruca comprada en una de les millors botigues de Montecarlo, o dels EUA, o potser adquirida en un dels seus nombrosos encàrrecs internacionals a Suïssa, o als Urals. Em costa una mica arribar-la a reconèixer, però finalment hi caic. És la Roselin, amb vint anys més i molta pasta. Carai, no ha malgastat el temps la bruixa. Tot i que no s'ha transformat del tot, perquè ja era així, però sense bisó ni bolso de pell de cocodril, ni ulleres descomunals, ni perruca.
La convido a jugar, hi accedeix. Fumem un paquet sencer, entre tirada i tirada, la ruleta va girant, la butxaca es va buidant, quasi em fa mal, em produeix mal de cap fumar tant, no solc fer-ho, em fa mal tota l'ànima deixar-me els calés en joc tant inútil, sé que perdré. Però la sorpresa és que guanyo. Planto el número vint-i-tres a la taula perquè el vegi bé, assaborint la victòria. Te n'adonaràs, fill, guanyar no és tot. Veig la seva cara enrogint-se, els seus ulls surten de les ulleres, traspassen el vidre deixant anar un raig ultravioleta que em corroeix. L'últim que veig és la seva perruca volant pels aires quan dos agents de seguretat l'agafen, immobilitzant-la en el clímax de la seva representació teatral: "Trampóoooooooos! Fill de la gran putaaaaaaaaa!". Les seves mans com garrots, salvo la pell i arribo a casa.
El llum de l'habitació ha quedat obert. A la tauleta de nit, la carta oberta repeteix la paraula "Tuberculosi" dins del meu cervell, mirant els anuncis de la tele. "Compri Axel 105, és la solució, Axel 105, sigui un home com cal"; "A mi m'agrada l'extrapla, sense relleus, és com dormir al cel"; ... Començo a veure els mobles borrosos, primer penso que són les lentilles. Me les trec, les netejo, les guardo degudament a la capseta. Em miro al mirall del lavabo, sóc una taca grisa. Com el cel d'aquest matí, penso, però ja no puc recordar ben bé què he fet avui, tot em dóna voltes, intento asseure'm, però caic al terra enrejolat, noto el marbre fred a la nuca, a les mans i als braços, el terra em succiona. Agafo el respall de dents, no punxa. Les tisores, sí...

2.

Miss Roselin Mc Carthey, avinguda Chester, número 15. L'he trobat estirat al terra del lavabo del pis on vivia sol des que va arribar a Montecarlo. Mmm... Era cangur d'ell i del seu germà. No. Sí. Mmm... La seva mare no sap res d'ell, fa anys que no el veu, només en sent la veu cada dimecres, al locutori. L'he trucat ara, fa mitja hora, plorava desconsoladament. Jo no sabia què dir-li. Era adicte al joc, no es va controlar, un ludòpata, sap? Ho sento molt per vostè, però ningú en té la culpa.
Esperin. Vaig a fer una ullada a la seva habitació. Abans que el pugin a l'ambulància, veig un paper damunt la tauleta de nit que diu: "L'amor no es compra".

Habitación


"La memoria como una habitación, un cuerpo,
un cráneo; un cráneo que encierra la habitación donde se encuentra el cuerpo.
Como en la imagen: "un hombre sentado solo en su habitación".
Paul Auster, La invención de la soledad