Ulises... o Odiseu, com me'l deixin anomenar, ja que la tradició sol decantar-me per la segona, però el pensament -parla wittgensteniana- per la segona. Total, no deu ser pas tant diferent.
Odiseu mira de lligar-se a la cadira, no, mira d'explicar-li a la noia que té davant que de cap de les maneres el deixi aixecar-se i fotre un cop de puny als dos paios que hi ha a la barra que no paren de mirar-la, o no paren de fer-lo posar nerviós ja que li sembla que la miren, o que podrien estar-la mirant. No et posis gelós. Els observa de reüll. No em deixis que m'aixequi o... Què, què? O sinó què? Què faràs? Marc calma't eh, vinga, no fem un numeret ara.
Sona la música cada vegada més forta, Patti Smith, Horses, i després Joy Division, i Ramones i ell cada vegada està més motivat... més motivat... Però no es pot aixecar de la cadira. Sap que si ho fa passaran coses.
Nena, perquè no balles una mica amb mi, eh?
Com?
Comença a ballar introspectivament amb els braços i el cap cap a dins: "Soltando amarras". Es mou en un vaivé constant, ella se n'adona que li ha fet efecte l'alcohol. Ara sembla un nen.
