Absurdes formigues presents

El moviment sense director és en la fusió amb la tecnologia com un telèfon mòbil posseït per les formigues: inútil el rellotge, inútil la connexió, la llibertat pressuposada que és el fet d'estar servit per la tecnologia, tot. Inútil. De res serveix l'invent de l'home en l'era en què aquest s'acosta a la màquina. Ningú va inventar les formigues. Ni tan sols els surrealistes. El telèfon mòbil succionat per una processó desordenada de formigues, embogida, no és símbol de res, no és ni surrealista ni realista: ÉS. (A un terrat assolellat un diumenge de juliol). Evidència de l'evanescència de les formes a les quals restem sempre subjectes, per les quals ens definim o creiem definir-nos. "Moviment sense director"= lliure moviment, lliure pensament, Discurs Indirecte Lliure, etc. No hi ha una única manera de dir el mòbil menjat per les formigues.

El moviment sense director. Just el moviment que no es pot fer sotmès a la rutina. Era necessari un diumenge a l'exterior, a un punt atípic de la ciutat, fora de les disposicions elementals urbanes com la intersecció entre dos edificis o la cruïlla que uneix carrers. Fora de tota unió; el cel mutant d'un dia meteorològicament indecís, els núvols tapant i destapant el sol. En aquest exterior en què el cel t'apropa a alguna cosa que sents com la veritat, on tot queda enrere per un intèrval de temps, pots rendir-te al que pot ser considerat com l'anunci o la profecia del que tens aquí, formigues invadint poc a poc el territori. Però això és el que et sembla a tu, perquè la veu del que podria ser la veritat -que no es pensa; se sent a les vísceres- et diu que les formigues ja hi eren aquí, que hi han estat sempre, i la diferència és que ara les veus. No les observes detingudament, sinó de passada, igual que fas amb les coses reals, corrents, que formen part de la naturalesa. No obstant, després se't comencen a moure per la ment. No les pots comptar, es mouen molt de pressa. Les formigues amb el telèfon mòbil flotant a la cavitat aquosa i caòtica del teu cervell. Penses, pot ser un avís, un símbol, però no. Les formigues són reals. Les formigues són formigues; i, les persones -enregistrades al llistat telefònic, que ara estàn allà, fora de l'"aquí" on veus les formigues-, són persones. Una conclusió a la qual només es podia arribar allunyat de la realitat tecnològica en la que solem moure'ns interconnectats per telèfons i pantalles.

Te'n vas a dormir amb les formigues ficades al cap.