Bande à part (1964), del francès Jean-Luc Godard, narra la relació entre dos homes i una noia jove, que accedeix a facilitar-los l'entrada a la seva pròpia casa, una Villa a les afores de París, per a cometre un robatori. El film ha estat recuperat per Bernardo Bertolucci a una pel.lícula molt posterior,
Soñadores (2003), que se situa en el context del revolucionari 1968 francès.
A
Bande à part, les relacions entre els personatges es van perfilant amb alguna intervenció del narrador-veu en off. A la famosa escena del ball enmig d'un bar, el narrador ens revel.la els sentiments de cadascun dels personateges: Franz, que no s'atreveix a mirar la noia, pensa en els romàntics petons d'Odile; Odile, que "pensa més en els esdeveniments que en els homes" -dit pel narrador en una altra escena-, pensa en si els dos homes s'hauràn fixat en com se li mouen els pits sota el jersei; i Arthur no pensa en cap d'ells dos, sinó en si serà el somni que esdevingui realitat o la realitat somni. Les intencions dels personatges rauen sota la pell al llarg de la peli i, al final, es descobreixen. Malgrat que sembla ser que aquestes són més clares per part dels dos primers que per Arthur, tot gira entorn al somni de realitat o la realitat de somni d'aquest últim d'efectuar un robatori a la rica Villa d'Odile. Però, com a oníric, té un despertar, un final. Les intencions només podràn sobreviure fora d'aquesta realitat trepidant dels tres personatges.
A l'escena final, Franz i Odile estàn als seients davanters d'un descapotable -ell conduïnt el cotxe, és clar, no podia ser que ho fés la nena innocent, ancorada als anys cinquanta-. Odile li diu a Franz que l'amor és una merda i que li fa mal, i Franz li respòn que què es pensa, que a ell també li fa mal. Però li ho diu amb la fredor que l'acompanya tota la pel.lícula, i que ha fet possible desencadenar el robatori de la rica Villa on vivia Odile. És aquesta fredor a la qual em volia referir per parlar del poder de l'acció. Franz li diu a Odile si no s'hi ha parat mai a pensar, que la gent no s'uneix, que perquè la gent no s'uneix per fer coses. Aquest és el sentit estètic de la relació dels personatges durant el film: estar units per fer el robatori. El robatori és el de menys; a Odile no li acaba de fer el pes, té por, i a Franz tampoc, massa pendent dels temors i sentiments d'Odile. És Arthur el motor de tot plegat, i per això mateix serà aquest últim el que es mantindrà al marge des d'un principi. Tot i les aparences. Tot i la relació sentimental entre Arthur i Odile.
És una pel.lícula en la qual les relacions de veritat estàn submergides. Tot és unió en la fredor i l'aparença de realitat. Com quan al principi, Franz i Arthur representen al mig del carrer -teatre dins del film- una escena de novel.la negra. El temor d'Odile i el seu arrugar el front en una deixadesa d'ingenuïtat també és bastant teatral. Això em fa pensar en la teatralitat dels tres personatges, també dos nois i una noia, de
Soñadores. En ella les jerarquies entre els personatges canvien. Sembla ser una versió moderna del
menàge a trois que només s'insinua a
Bande à part. A
Soñadores l'ingenu, enlloc de ser una noieta, és un dels dos nois, que arriba també com a
Bande à part a una relació ja establerta entre els altres dos personatges, i la noia, Isabelle, paradoxalment adopta el paper motor.
El que tenen en comú els dos films és el reflex d'una classe mitja-alta que, per dir-ho clar, s'avorreix, i busca algun tipus d'emoció forta que els mantingui fora de la societat. D'aquí el títol de la primera:
"Bande-à-part", "a part" de la societat. I aquí és on rau la clau del missatge de Franz al final de la pel.lícula de Godard: "per què la gent no s'uneix per fer coses?". És tan senzill com això.
2) Després seguiria el film Bande-à-part (1964), de Jean-Luc Godard, de la qual he parlat en aquest mateix blog fa uns dies ( http://enanodelaspuertas.blogspot.com/2009/09/lestetica-dactuar-en-temps-morts.html ). Cal afegir una data que no vaig esmentar en l'anterior article, i és que la peli de Godard és una adaptació de la novel.la Fool's Gold, de Dolores Hitchens.
