Hora de dinar. La pantalla nova. Un nou element aparentment inofensiu, que pot passar desapercebut. Empasso un tros del plat de llenties. Gola avall. Les lletres de la pantalla. Empasso les lletres de... ai, perdó, era al tupper, a on dirigia la vista. La vista. La mirada no, la vista. La vista com la finestra per on se suposa que veig la realitat. Pantalles estúpides que es burlen de la nostra ment perduda, on restem subjectes com als rajos de sol de les dotze del migdia. Més pantalles al metro. Absurdes informacions, programes buits de sentit, alertes desmesurades sobre la grip A, aborts de poesia. Agafo aquests conatos de realitat. Què volen dir? No ho sé. Dino i veig la pantalla. Les lletres que hi surten. Suposo que toca dinar mirant -veient- els paios de davant, el menjar, les taules del bar, la pantalla també -nova convidada-, i marxar. Pujar al metro i baixar. Passar pàgina. Però no entenc perquè. No em diuen res, però m'incomoden, les pantalles. Pantalles solitàries.
Hi ha un grill tancat a l'ascensor. Ascensor para el cadalso. Un grill atrapat a l'ascensor. Un grill que crida insistentment nit i dia per emetre que encara està viu. Que malgrat el 22@ funcional, gris i despersonalitzat, d'arquitectura horrorosa, buida, esgarrifosa, una sentència dita per un alè glaçant a cau d'orella, encara hi ha un element verd que respira. (els grills respiren).
No hay comentarios:
Publicar un comentario