Querella versus l'SGAE

Avui s'ha fet pública la querella entre l'SGAE i alguns col.lectius culturals independents de les localitats espanyoles de Fuente Obejuna i Zalamea. L'enfrontament va encapçalat amb el lema: "Todos contra la SGAE". Ambdues comunitats han apostat per la representació sense el consentiment ni el finançament de la Societat General d'Autors i Editors (SGAE). Per una banda, el dret a representar una obra d'un autor sense consentiment d'aquesta entitat oficial, que comença passats 70 anys de la mort de l'autor, i per l'altra, el fet que la representació no sigui fidel al text original, sinó lliure, han dut a ambdós sectors, alcaldies i SGAE, a la discussió. Legalment, els ajuntaments haurien de cedir a l'SGAE un tant per cent dels beneficis gua nyats amb les entrades, però les dues localitats es queixen del mateix. Fa ja temps que s'aixeca polèmica entorn a les mesures restrictives de l'SGAE, per posar un exemple, el tema del lloguer d'espais de concerts, poc assequibles econòmicament per als grups novells, cosa que condueix als més enriquits i refotudament clàssics a elevar-se al "top ten". Però potser la de les regions españoles de Fuente Obejuna i Zalamea no seria qüestió de defensa dels drets ciutadans, sinó una polèmica com qualsevol altra. Al cap i a la fi, la llei és la llei, i si toca pagar perquè s'està fent una lliure representació de l'obra de Lope, s'ha de pagar.

A continuació enganxo el link amb aquesta notícia redactada per dos diaris espanyols: La Razón (http://www.larazon.es/noticia/todos-a-una-contra-la-sgae), que incideix en el fet de la defensa dels drets culturals contra l'SGAE, i El País (http://www.elpais.com/articulo/revista/agosto/SGAE/todos/elpepirdv/20090815elpepirdv_8/Tes), que insinua la infracció legal de les dues localitats espanyoles.

Viaje

Es tan difícil aparecer como desaparecer. Ser. Te cojo por un hilo que se adelgaza a cada contacto. Desaparecer es muy difícil. Somos el polvo que levantamos a cada paso. Somos también lo que piensa cada persona de nosotros -sujetados por un leve hilo-. Somos en estas fracciones. En restos de hilo.

Quizás cuando viajamos nuestras partes, nuestras fracciones en las que somos atomizados, se hacen más distantes porque nos falta cada pensamiento ajeno, cada polvo levantado -que dejamos rapidamente atrás para seguir levantando más y más polvo-. Es difícil aparecer y desparecer (ambas acciones implicadas en el acto de ser) cuando estás lejos de tí.

Hay tantas cosas que, simplemente, no importan...


Cuando viajo me siento un poco como si estuviera a bordo de una nave espacial, en medio del espacio interestelar. No sé si la claridad con la que veo el cielo nocturno estrellado con su Via Láctea y sus cometas y -más cercanos a la Tierra- aviones influyen en esta sensación de ingravidez momentánea, o es quizás el vino blanco, rosado o el vodka, o quizás la barrera impermeable del idioma extranjero, pero vivo dentro de una especie de burbuja que puede explotar, deshacerse o simplemente desaparecer al cojer el avión de vuelta a casa.

Lo primero que cambia cuando llegas al nuevo destino es el mapa conceptual de tu ser (yo, id, movimiento gástrico, llámalo como quieras). La marea de primeras impresiones y sensaciones empieza a bajar con sólo tumbarte en la cama. Y qué. Qué hay de en este momento. Sólo unos pies cansados. El mapa conceptual de tu yo se reformula (o se formula por primera vez, todo depende de cuantas veces hayamos viajado o caído en la cuenta de nuestro propio yo) y podemos observar detalles: gente y edificios autóctonos, un reloj que te indica la hora en la que estás, un espejo que te devuelve la mirada, recuerdos que se ven prontamente sumergidos en una agua turbia. Todo esto está muy lejos y muy cerca a la vez, lejos de ti por desconocido, y cercano por proximidad física. A su vez, los recuerdos de personas queridas están lo suficientemente lejos como para hacerte sentir desorientado, incierto, perdido. Tu yo es ahora -si es que había sido algo alguna vez- el conjunto de estos elementos que no acaban de encajar, como en un collage o una obra cubista. Estos elementos irán cambiando a lo largo del viaje, a medida que vas conociendo e interiorizando la esencia que conforman todos juntitos. Tu esencia también llegará a ser en algun momento del viaje, pero será solamente una esencia en apariencia, una máscara. La burbuja desaparecerá tarde o temprano, o se integrará en el cosmos extrańo de la nueva galaxia.

Intentas mandar mensajes al más allá con el móvil pero no sirven de casi nada. Tampoco los mails. Te vas adentrando en la composición atomizada de tu ser. Te vas encontrando.

Piensas en Encuentros en la tercera fase, de Stanley Kubrick, cuando te encuentras unos trozos de metal dejados sospechosamente en un descampado. Piezas que no acaban de encajar. Como tu.

Obertures

Acceptar proposicions
amb la ceguesa del foc davant dels ulls
deixan-te excedir
per ser
cedir, donar pagament
dels excessos.

La granota fent el salt
fins al nenúfar intermitent.
Enter:

nen

úfar

Desapareix de la ment
la condensació de significat
com sota els efectes d'una cervesa
el cervell
fonent-se com el rellotge de Dalí
escolant-se

per les

obertures

que t'indeterminen
deixan-te més enllà del ser
amb un somriure idiota.

Àcid folk

Nota: penjo l'última cançó de l'etèri, volàtil i inacabable procés de construcció musical. Tindria sò però no em va el micro:

T'aixeques un dia de dol
no saps perquè tot és dissenyat a un model
que tenyeix l'atmosfera d'un tel de grisor

Una bandera al jardí et deixà entrar
no traspassis el llindar del color
la porta oberta; no vares pensar
"has oblidat el nom de cada vent"

Àcid és clar
No al vent suau
Àcid és llet
La nostra carta de presentació

Vuit vents batallen enllà a l'horitzó
la dèbil línia de separació:
homes i màquines sense timó

Set nans dispersos et van acollir
la terra humida no deia res més
van convidar-te a fer un cafè
deixant enrere una llarga estació

Tu eres gris
Sense color
Àcid la llet
La llet dels ignorants

Murs

Un augment de les preguntes sense resposta. Un agument de les preguntes sense resposta que se m'acumulen a la part superior de la maleta plena de roba i utensilis artefactes extensions del meu cos mentre intento tancar-la, tasca inútil. M'assec damunt de la maleta. Inútil. Massa catàlegs i fulletons informatius de la ciutat, propaganda. Densitat materialitzada del mite. Penso a no fer més experiments amb la maleta i m'assec, m'estiro, em llenço literalment al sofà. Deixo que els murs se succeeixin en la pel.lícula que passa pels meus costats, conduint cega per una carretera recta sense final. Intento agafar-ne un, copçar-lo amb la mirada. Passa de llarg. No s'atura això. No s'atura.

De sobte recordo un mur ple de sabates que recorda també a l'afició a penjar-les del cablejat elèctric als barris externs a l'eixample amb una certa personalitat com el Raval o Gràcia. És un reixat d'uns tres per quatre metres d'altura enganxat a un mur de pedra de totxanes estretes al pur estil retro. Els graffities que té també són retro.



Un mur decorat pot ser la solució al martiri de les preguntes sense resposta. En aquest mur, situat a una placeta del barri de Gracia de Barcelona, hi penja un cartell que posa "Descalzo", en homenatge a l'estat en què van quedar els que van oferir les seves sabates al mur, com el mur dels laments per no trobar bones sabates i tenir-ne tres o quatre parells inutilitzats des de fa anys. Segueixo al sofà. Per la carretera de la meva ment passen ara sabates desparellades, camino descalça per l'asfalt i em cremo perquè no sóc Sòcrates ni Catwoman. Intento elevar-me, en la fase del son que sembla que caic però no caic i m'espanto, faig un bot. He aconseguit elevar-me una mica, ja no es nota l'esfalt i passa una mica d'aire per la planta dels peus.

És en aquest estat eteri que passejo muntada sobre una retroactiva bicicleta del Bicing, el carrer tot d'una es torna de color taronja com si m'haguéssin induit dins d'una fotografia en sèpia. Els peus, les rodes, suren. El color taronja és el resultat del sol filtrat per una lona taronja que tapa una bastida de les obres que estàn fent al carrer Aribau. No he pogut fer-ne cap fotografia perquè he passat ràpid i estava dins d'un núvol taronja, però ho intentaré un altre dia.

Mur de les sabates oblidades i bastida són espais buits on aturar-se.
M'entrebanco amb els cordons de les sabates i caic. Els murs que passen de llarg. Sense color, sense forma.
Buscaré espais buits.

Sr. Chinarro. Luque i el poetico pop-rock en expansió

M'he sorprès aquest vespre escoltant les lletres explosives de Sr. Chinarro, artista revel.lació del passat 2008, que va deixar bocabadats a tots aquells que es pensaven que el pop-rock español es resumia en el que sonava als Quarenta Principales, com El Canto del Loco. Que es retirin les nenes amb minifalda i els nois prematurs. La poesia està arribant de la mà del rock a les orelles.

Antonio Luque, cantant i lletrista de Sr. Chinarro, debuta ara amb "Socorrismo" com a escriptor sota el segell de la petita editorial en expansió Alpha Decay. Enganxo aquí extret de la web de l'editorial (http://www.alphadecay.org/) l'anunci de la publicació del llibre de Luque:




Socorrismo
Antonio Luque / Alpha Mini

Por fin Antonio Luque se pasa al bando de la literatura. En su debut, el líder del grupo Sr. Chinarro nos obsequia con dos relatos, Socorrismo y La Mina, en los que el realismo burlesco de Mortadelo y Filemón se combina con la mejor sorpresa lírica. En el primer relato, que da título al libro, Luque nos ofrece una historia de amor mágica y doliente entre dos tocayos, Augusto (de Valencia, España) y Augusta (de Valencia, Venezuela), ingeniero aristotélico él y afrodita nacida de las aguas ella. En el segundo relato, La Mina, Luque relata las aventuras y desventuras acontecidas en un pueblucho cuyos habitantes, de una u otra manera, están vinculados a la mina del lugar. A través de su visión afilada, el autor ensarta con ingenio refranero las tertulias en el Bar Petardo, las andanzas del Club de fútbol Atlético Minero y los peligrosos peligros de la cianuración. El mejor Antonio Luque en estado puro.

«La sensibilidad de Antonio Luque es única dentro del panorama español. Cualquiera con oído sabe que Sr Chinarro son una de las referencias musicales actuales.», Público
«Lo mejor de Luque son sus melodías y la sinceridad aplastante de sus letras, pura poesía cotidiana del desamor.», 20 Minutos
«Es el número uno. No creo que haya músicos mejores que él. Como compositor, como letrista, como actitud... » j de los planetas, en Público
«Si la expresión pequeño fenómeno de masas no fuera una paradoja, a Sr Chinarro le vendría como anillo al dedo», El Correo de Andalucía
«En sus manos, el refranero popular es un libro de culto.», ADN.
myspace.com/srchinarro
srchinarro.com

Fragments

Algú ha advertit mai a l'estiu un augment de les preguntes sense resposta? Un augment de les porcions que formen aquest pastís informal que és la terra? Perquè a l'estiu un se'n va, i torna. Se'n van els turistes, se'n van els amics, els amors, se'n va el sol rere els núvols i de sobte ens preguntem quin és el sentit d'estar tan eufòrics, si al cap i a la fi acabarem per anar-nos-en. Potser el cel ennuvolat és l'inici de la marxa cap a un altre destí.

Ens sembla que anem cap a algun lloc, aquesta estació de metro em deixarà a Fontana i després a casa meva; però la casa es va desmoronant poc a poc a preguntes, s'esborren les parets i es dibuixen murs que posen fi al trajecte. Com a la portada de Molloy, de Beckett, on apareix un camí que acaba en un mur a totxanes, com de casa antiga, com el que apareix a "The Wall", de Pink Floyd. Un mur underground, clàssic i sense artificis, de clar missatge: aturar-se. No passar. O saltar.

S'aixecaran les preguntes i podrem saltar més enllà? Alguns turistes tornen a casa sense preguntes, però molts, la majoria mereixen ser anomenats viatgers enlloc de turistes per això, tornen o es queden amb interrogants. Interrogants que obren maletes a l'habitació on resten per un temps -sempre per un temps- abans de topar amb el mur o saltar-lo.

L'augment del nombre de viatgers -que no de turistes-, entre els quals podem incloure els immigrants, converteix la terra en un lloc de fragments de camins plens de murs.