L'espai buit

1. Edward Hooper, "Capvespre d'estiu", 1947
2. Vilheim Hammershoi, "Interior amb dona llegint una carta", 1899





El que m'agrada de Vilhelm Hammershoi és aquest ús de l'espai buit que enceta la pregunta en el transcorrer del pensament de l'espectador. No hi ha mirades que determinin un estat anímic dels personatges. Apareixen d'esquena, de perfil, sense mostrar estar realitzant cap acció en concret, o realitzant-la sense cap emoció. Són generalment dones vestides de gris o de negre, amb els cabells recollits; dones del segle XIX , mestresses de casa solitàries. En una, una dona de perfil llegeix una carta; al fons, una porta entreoberta. Tant la carta com la porta no ens deixen veure si està passant alguna cosa, però desperten en l'espectador la curiositat: passa alguna cosa. L'espectador ho adverteix sense nerviosisme, amb el presupòsit que sempre passen coses: passen coses a l'interior de les cases, i passen coses a l'interior de la ment —que és com la segona casa— de les persones que hi habiten. L'obra del pintor danès ha estat comparada amb el seu contemporani i compatriota Carl Theodor Dreyer, però a mi les obres de Hammershoi em recorden a Bergman. Com en una pel.lícula d'Igmar Bergman, Secretos de un matrimonio, per exemple, en la qual ni els personatges ni les històries que viuen no presenten cap peculiaritat, simplement, es troben en petits conflictes que no són profundament analitzats, sinó exposats per l'astuta càmera, intensificant moments, expressions, paraules. A Hammershoi no tenim paraules, però tenim la llum, clau, que incideix en les figures. Fins i tot a uns arbres aconsegueix donar-los una personalitat imprecisa, un aire que podriem qualificar d'espiritual, per dir alguna cosa, perquè és difícil d'etiquetar-ho, ja que, més aviat és el no pintat, el no explicitat (com he dit abans, la manca d'una mirada) el que ho defineix: el no definible, l'inexplicable, la presència pura. En aquest punt coincideix amb un altre pintor: el nord-americà Edward Hooper. A Hooper, com a Hammershoi, les figures no miren, no es miren, sinó que simplement apareixen al quadre, donant un sentit de realisme que no acaba de ser, potser perquè estem acostumats a que la representació de la realitat sigui explicable, i no un tros de vida, un tros d'esdeveniment sense sentit. El buit entre les figures. Què és realisme? Els dos pintors amb "h" ho suggereixen.