jueves, 28 de mayo de 2009

Papeles mediáticos


















Fa poc vaig llegir al diari l'anunci de la publicació de l'obra innèdita de Julio Cortázar. El text, que inclou gèneres tan diferents com la narrativa, el periodisme i les vivències personals -que podrien incloure's en una espècie de diari o autobiografia inintencionada- porta per títol Papeles inesperados i ha estat publicada a Espanya per Alfaguara.
Notícies com aquesta fa que em pregunti com és que últimament no paren de sortir notícies com aquesta. Per exemple, fa mesos que es parla de les innèdites fotografies de la "maleta Cappa", amb negatius testimoniatge de la guerra civil española del fotògraf Robert Cappa. En literatura, la falta de troballes com aquesta és indiferent, perquè, com que es tracta de literatura -i en l'edició tot és literari, sí, sí, que hem de pensar això-, les editorials poden i han de sostreure als hereus i als arxius dels autors textos i notícies per publicar sota el segell de "mediàticament exitós". I és aquest fet el que em fa dir, a mi, lectora deboradora de Cortázar, rayuelista de primera fila, que no em compraré Papeles inesperados, no obstant ser una devota seguidora de l'obra cortaziana, perquè si alguna cosa té el corpus literari d'un autor és un principi i un final, una forma, un sentit, és això l'art, o almenys, ho hauria de ser.
No s'ha de confondre amb la teoria de la recepció de Gadamer. La teoria de la recepció moderna es mou en la confluència de l'espectador/lector de l'obra i l'autor d'aquesta en un punt que els exigeix ser participatius en el procés artístic: el lector de Rayuela pot, en una segona lectura intercalada dels capítols proposada pel mateix Cortázar, inventar-se una segona obra.
Una proposta així havia de tenir un èxit editorial rotund. Però cal no oblidar que l'èxit editorial és tan sols un esboç del corpus literari marcat per l'autor. A vegades, les editorials salven una obra de la foguera, no vull ni pensar què hagués passat si s'hagués fet cas a l'última voluntat de Kafka de cremar la seva obra; altres vegades, malauradament les que més, les edtorials censuren les obres. En el nostre món postmodern les editorials -per seguir en la línia de tot mitjà comunicatiu- mediatitzen figures: agafen els autors morts, els treuen la pols, els enllustren les sabates, i els col.loquen en un pedestal. Teatral. Caldrà veure com ho rep la crítica. Pot ser només qüestió de curiositat, el fet de comprar-se aquest llibre.

sábado, 23 de mayo de 2009

Hamlet volvió del mar

Harold Bloom: "¿Por qué Hamlet volvió del mar?"


Hamlet volvió del mar con la tensión muy baja
y tenía insomnio y mal de calavera
fue a la farmacia pero no tenían sesos
¿qué hacer en estos casos de dolor extremo?

Entonces pensó que no podía pensar
en su estado óseo.

Y bajó lentamente las escaleras del intelecto
sosteniéndose por un leve hilo
llegó debajo de la tierra en los infiernos
sin complicaciones cadavéricas

Fue como pasar de príncipe a mendigo
aunque más difícil.