martes, 28 de julio de 2009
Obertures
amb la ceguesa del foc davant dels ulls
deixan-te excedir
per ser
cedir, donar pagament
dels excessos.
La granota fent el salt
fins al nenúfar intermitent.
Enter:
nen
úfar
Desapareix de la ment
la condensació de significat
com sota els efectes d'una cervesa
el cervell
fonent-se com el rellotge de Dalí
escolant-se
per les
obertures
que t'indeterminen
deixan-te més enllà del ser
amb un somriure idiota.
sábado, 25 de julio de 2009
Àcid folk
Nota: penjo l'última cançó de l'etèri, volàtil i inacabable procés de construcció musical. Tindria sò però no em va el micro:
T'aixeques un dia de dol
no saps perquè tot és dissenyat a un model
que tenyeix l'atmosfera d'un tel de grisor
Una bandera al jardí et deixà entrar
no traspassis el llindar del color
la porta oberta; no vares pensar
"has oblidat el nom de cada vent"
Àcid és clar
No al vent suau
Àcid és llet
La nostra carta de presentació
Vuit vents batallen enllà a l'horitzó
la dèbil línia de separació:
homes i màquines sense timó
Set nans dispersos et van acollir
la terra humida no deia res més
van convidar-te a fer un cafè
deixant enrere una llarga estació
Tu eres gris
Sense color
Àcid la llet
La llet dels ignorants
martes, 21 de julio de 2009
Murs
De sobte recordo un mur ple de sabates que recorda també a l'afició a penjar-les del cablejat elèctric als barris externs a l'eixample amb una certa personalitat com el Raval o Gràcia. És un reixat d'uns tres per quatre metres d'altura enganxat a un mur de pedra de totxanes estretes al pur estil retro. Els graffities que té també són retro.
Un mur decorat pot ser la solució al martiri de les preguntes sense resposta. En aquest mur, situat a una placeta del barri de Gracia de Barcelona, hi penja un cartell que posa "Descalzo", en homenatge a l'estat en què van quedar els que van oferir les seves sabates al mur, com el mur dels laments per no trobar bones sabates i tenir-ne tres o quatre parells inutilitzats des de fa anys. Segueixo al sofà. Per la carretera de la meva ment passen ara sabates desparellades, camino descalça per l'asfalt i em cremo perquè no sóc Sòcrates ni Catwoman. Intento elevar-me, en la fase del son que sembla que caic però no caic i m'espanto, faig un bot. He aconseguit elevar-me una mica, ja no es nota l'esfalt i passa una mica d'aire per la planta dels peus.
És en aquest estat eteri que passejo muntada sobre una retroactiva bicicleta del Bicing, el carrer tot d'una es torna de color taronja com si m'haguéssin induit dins d'una fotografia en sèpia. Els peus, les rodes, suren. El color taronja és el resultat del sol filtrat per una lona taronja que tapa una bastida de les obres que estàn fent al carrer Aribau. No he pogut fer-ne cap fotografia perquè he passat ràpid i estava dins d'un núvol taronja, però ho intentaré un altre dia.
Mur de les sabates oblidades i bastida són espais buits on aturar-se.
M'entrebanco amb els cordons de les sabates i caic. Els murs que passen de llarg. Sense color, sense forma.
Buscaré espais buits.
domingo, 19 de julio de 2009
Sr. Chinarro. Luque i el poetico pop-rock en expansió
Antonio Luque, cantant i lletrista de Sr. Chinarro, debuta ara amb "Socorrismo" com a escriptor sota el segell de la petita editorial en expansió Alpha Decay. Enganxo aquí extret de la web de l'editorial (http://www.alphadecay.org/) l'anunci de la publicació del llibre de Luque:
Socorrismo
Antonio Luque / Alpha Mini
Por fin Antonio Luque se pasa al bando de la literatura. En su debut, el líder del grupo Sr. Chinarro nos obsequia con dos relatos, Socorrismo y La Mina, en los que el realismo burlesco de Mortadelo y Filemón se combina con la mejor sorpresa lírica. En el primer relato, que da título al libro, Luque nos ofrece una historia de amor mágica y doliente entre dos tocayos, Augusto (de Valencia, España) y Augusta (de Valencia, Venezuela), ingeniero aristotélico él y afrodita nacida de las aguas ella. En el segundo relato, La Mina, Luque relata las aventuras y desventuras acontecidas en un pueblucho cuyos habitantes, de una u otra manera, están vinculados a la mina del lugar. A través de su visión afilada, el autor ensarta con ingenio refranero las tertulias en el Bar Petardo, las andanzas del Club de fútbol Atlético Minero y los peligrosos peligros de la cianuración. El mejor Antonio Luque en estado puro.
«La sensibilidad de Antonio Luque es única dentro del panorama español. Cualquiera con oído sabe que Sr Chinarro son una de las referencias musicales actuales.», Público
«Lo mejor de Luque son sus melodías y la sinceridad aplastante de sus letras, pura poesía cotidiana del desamor.», 20 Minutos
«Es el número uno. No creo que haya músicos mejores que él. Como compositor, como letrista, como actitud... » j de los planetas, en Público
«Si la expresión pequeño fenómeno de masas no fuera una paradoja, a Sr Chinarro le vendría como anillo al dedo», El Correo de Andalucía
«En sus manos, el refranero popular es un libro de culto.», ADN.
myspace.com/srchinarro
srchinarro.com
jueves, 16 de julio de 2009
Fragments
Algú ha advertit mai a l'estiu un augment de les preguntes sense resposta? Un augment de les porcions que formen aquest pastís informal que és la terra? Perquè a l'estiu un se'n va, i torna. Se'n van els turistes, se'n van els amics, els amors, se'n va el sol rere els núvols i de sobte ens preguntem quin és el sentit d'estar tan eufòrics, si al cap i a la fi acabarem per anar-nos-en. Potser el cel ennuvolat és l'inici de la marxa cap a un altre destí.
Ens sembla que anem cap a algun lloc, aquesta estació de metro em deixarà a Fontana i després a casa meva; però la casa es va desmoronant poc a poc a preguntes, s'esborren les parets i es dibuixen murs que posen fi al trajecte. Com a la portada de Molloy, de Beckett, on apareix un camí que acaba en un mur a totxanes, com de casa antiga, com el que apareix a "The Wall", de Pink Floyd. Un mur underground, clàssic i sense artificis, de clar missatge: aturar-se. No passar. O saltar.
S'aixecaran les preguntes i podrem saltar més enllà? Alguns turistes tornen a casa sense preguntes, però molts, la majoria mereixen ser anomenats viatgers enlloc de turistes per això, tornen o es queden amb interrogants. Interrogants que obren maletes a l'habitació on resten per un temps -sempre per un temps- abans de topar amb el mur o saltar-lo.
L'augment del nombre de viatgers -que no de turistes-, entre els quals podem incloure els immigrants, converteix la terra en un lloc de fragments de camins plens de murs.
lunes, 13 de julio de 2009
Absurdes formigues presents
El moviment sense director és en la fusió amb la tecnologia com un telèfon mòbil posseït per les formigues: inútil el rellotge, inútil la connexió, la llibertat pressuposada que és el fet d'estar servit per la tecnologia, tot. Inútil. De res serveix l'invent de l'home en l'era en què aquest s'acosta a la màquina. Ningú va inventar les formigues. Ni tan sols els surrealistes. El telèfon mòbil succionat per una processó desordenada de formigues, embogida, no és símbol de res, no és ni surrealista ni realista: ÉS. (A un terrat assolellat un diumenge de juliol). Evidència de l'evanescència de les formes a les quals restem sempre subjectes, per les quals ens definim o creiem definir-nos. "Moviment sense director"= lliure moviment, lliure pensament, Discurs Indirecte Lliure, etc. No hi ha una única manera de dir el mòbil menjat per les formigues.
El moviment sense director. Just el moviment que no es pot fer sotmès a la rutina. Era necessari un diumenge a l'exterior, a un punt atípic de la ciutat, fora de les disposicions elementals urbanes com la intersecció entre dos edificis o la cruïlla que uneix carrers. Fora de tota unió; el cel mutant d'un dia meteorològicament indecís, els núvols tapant i destapant el sol. En aquest exterior en què el cel t'apropa a alguna cosa que sents com la veritat, on tot queda enrere per un intèrval de temps, pots rendir-te al que pot ser considerat com l'anunci o la profecia del que tens aquí, formigues invadint poc a poc el territori. Però això és el que et sembla a tu, perquè la veu del que podria ser la veritat -que no es pensa; se sent a les vísceres- et diu que les formigues ja hi eren aquí, que hi han estat sempre, i la diferència és que ara les veus. No les observes detingudament, sinó de passada, igual que fas amb les coses reals, corrents, que formen part de la naturalesa. No obstant, després se't comencen a moure per la ment. No les pots comptar, es mouen molt de pressa. Les formigues amb el telèfon mòbil flotant a la cavitat aquosa i caòtica del teu cervell. Penses, pot ser un avís, un símbol, però no. Les formigues són reals. Les formigues són formigues; i, les persones -enregistrades al llistat telefònic, que ara estàn allà, fora de l'"aquí" on veus les formigues-, són persones. Una conclusió a la qual només es podia arribar allunyat de la realitat tecnològica en la que solem moure'ns interconnectats per telèfons i pantalles.
Te'n vas a dormir amb les formigues ficades al cap.
sábado, 4 de julio de 2009
Taxis, juventud y guitarras
Mazoni, The Doors?
Escoltant a Mazoni l'altre dia em vaig adonar de com s'assemblen a The Doors en algunes cançons. La veu de Jaume Pla, el cantant del grup de l'Empordà, té la mateixa amplitud de registres que tenia Jim Morrison. Tornen The Doors a Catalunya? Seria potser d'exagerar, sobretot perquè en principi Mazoni no presenta símptomes d'estrella del rock, i afirmo això sense intenció de desmoralitzar-los, a ells i a tots els que formen el panorama de l'indie rock català actual: Le Petit Ramon, Roger Mas, Mishima, Quimi Portet... Amb un o altre nivell sensacionalista ens arriben a compta-gotes. Tot em fa pensar que no serveix de res preguntar-se què ha de tenir una estrella del rock, sinó què ha de tenir un públic receptor d'estrelles del rock. Perquè el que fa l'heroi no és l'espasa, sinó la llegenda. Aleshores Mazoni seria una mini llegenda d'aquestes que corren avui en dia, com un link cibernètic o un article breu a un Mondo Sonoro. Les seves lletres, menys èpiques que les del drogoadicte Morrison, d'una fresca ironia, ens provoquen a vegades el riure. Lluny del tragicisme èpic i abstracte de les estrelles del rock, el rock Mazoni d'anar per casa diu les veritats sobre el nostre concret món de carn i ossos:
Periodistes que busquen l'escletxa on la vida es torna grotesca /construint la llei a base d'excepcions amb la convicció d'una secta /La veritat ha emigrat, i ja només ens queda la por, per dir-ho suau /Apocalipsi now (...) Preocupats en fomentar la lectura i no pas perquè tothom llegeixi el mateix / autoajuda i tonteries ocultistes, cervell de mosquit, memòria de peix /Multi-sales a cada cantonada programant el nou rècord de taquilla
Ens obriran noves portes o els obrirem les portes. Com sempre, haurem d'esperar; el temps ho dirà.